Berlanga parla de si mateix (quartilla inacabada)

Històricament i estadísticament, a Espanya, els humoristes es recluten entre dos grans grups: els sords i els amargats. Atés que sent més o menys bé i que, segons els crítics, sóc humorista, he de creure que pertanc al grup dels socialment ressentits. Fins al meu ingrés en el món del cinema, jo he sigut un senyoret de províncies, un d’eixos vitelloni que tan magistralment ha descrit un altre exinútil, Fellini. Amb els meus amics m’assentava en un banc de pedra i véiem desfilar la gent. Hem despreciat tots aquells que gosaven desfilar per davant del nostre oci, però confesse que no hem odiat ni sentit enveja al saber que cada un d’aquells que passaven per davant tenia automòbil, corbata de seda, nóvia magnífica o una elegant tuberculosi. Amb tot això vull dir que no estic d’acord que m’encasellen com a satíric. Envernissar amb una fina ironia, potser per vergonya d’expressar obertament la nostra tendresa, tot allò que ens rodeja no dóna dret a centrar-se en l’aspre exèrcit dels Aristarcs. Jo sóc un gran egoista, tan gran egoista que lluite per la felicitat dels altres, només perquè no em molesten. I per això mateix no m’interessa assenyalar punts d’atac a futurs exèrcits, sinó disfrutar dels paisatges que en este costat, diguem-ne civilització occidental, tenim. Si pretenc eixamplar, doncs, el meu cantó independent o almenys delimitar-ne les fronteres sorgix immediatament la qualificació d’humorista. Només demane que Déu siga humorista en la mesura que jo ho desitge.

Sóc anàrquic fins en el meu cristianisme. Per tal de poder amar Déu he d’humanitzar-lo, encara que haja de ser en la venerable figura que ens dibuixava el catecisme. I una vegada construïda la seua figura, he de donar-li després atributs que Ell ens regala i que per no sé quins dogmes o respectes estranys pareixen negar-se-li oficialment. Vull dir que, a part de la seua omnipotència, li conferisc sentit de l’humor, ganes de divertir-se, afany de tirar una mà als qui creiem o volem que el món se salve a través de la tendresa i del somriure.

Estic pensant en un film des de fa temps on Déu regala un miracle al món actual, però un miracle on al mateix temps hi ha una gran burla contra tota la descreença activa i on el castic als impius, a qui comercialitzen amb la fe, té tot l’aire “reneclairesco” de…

Luis García Berlanga

* Film Ideal, núm. 21-22. Madrid, juliol-agost de 1958.


Any
1958

Idioma
Español