Carta a un amic que llig Eisenstein, admira René Clair i vol ser director

Et conteste amb retard i tem que la teua impaciència hi veja un signe negatiu. Que no t’espante, però, la tardança: és una de les característiques del nostre cine i convé que t’hi vages acostumant, per si de cas.

Però anem al que més t’interessa. No, no hi ha títol oficial de director cinematogràfic. Este és precisament un dels atractius de la professió: la seua liberalitat a acollir qualsevol classe d’hòmens, oficis, cultures. Liberalitat que li permet tindre en les seues files des d’insignes enginyers fins a memorables panolis. I no et parlaré de la freqüència amb què els uns i els altres es prodiguen, perquè l’estadística està a l’abast de totes les pantalles del país i és obvi que tu l’hauràs confrontada amb massa freqüència. No has de témer, doncs, pel que fa a la necessitat de títols o d’estudis previs per a exercir eixe ofici màgic amb què tant somies.

A pesar d’açò, no vull que et faces il·lusions respecte a la facilitat amb què arribes a empunyar eixe megàfon amb el qual antigament se simbolitzava els directors. En general, i encara que cada un de nosaltres pense per a si que és l’únic senyor que entén de cine a Espanya, hi ha molta gent amb la mateixa vocació que nosaltres. Tots comencen com tu, com jo, venent l’Àlgebra de segon per a poder veure Marlene dirigida per Stenberg; venent l’Àlgebra de quart per a comprar-se uns números del nostre Cinema i venent l’Àlgebra de sext per a tornar a veure Marlene dirigida per Stenberg en qualsevol cineclub i escriure després un article molt llarg, tot ple de simbolismes, sobre el cine rus i el muntatge, sense que un arribe a comprendre bé què són ambdós coses. Però cal fer-se l’entés i el valent, i allí està el nostre article en la redacció d’eixa revista de cine a què un està subscrit des del primer número. Al cap de tres mesos, el publiquen, reduït a la tercera part, en eixa secció titulada “Parlen els nostres lectors”, junt amb un altre titulat “Greta, l’esfinx eterna”, de Margarita Lozano Villardó, Capdepera, Gerona, i uns aforismes molt graciosos que envia Jacinto Conill, tercera companyia de Regulars, Melilla. Amb el temps, i gràcies a la fama que estos articles ens van donant entre els amics del café, aconseguim la crítica de cine en un periòdic o en una emissora de la localitat. D’ací al triomf ja només hi ha un pas. El que fa eixe amic nostre, que també ho és d’un ajudant de producció, perquè puguem assistir a meritoris, o alguna cosa pareguda, en el rodatge d’una pel·lícula.

Llavors un fa les maletes, riny amb la nóvia i se’n ve a Madrid amb tres mil pessetes abandonant la universitat, perquè açò del cine, seriosament, li interessa. Es parla amb l’ajudant de producció, i així pots anar quan vulgues pel Plateau. I tu hi vas i no veus res, no comprens res, no fas res, no assimiles res. La gent, o crida desaforadament, o està al bar de l’estudi. I quan treballa, no ho fa, és natural, d’una manera didàctica. Comencem a adonar-nos que per a aprendre s’ha d’ocupar un lloc responsable, i respectuosament ho sol•licitem per a la pròxima pel·lícula. Però eixa pròxima pel·lícula mai arriba perquè pareix estar prohibit a Espanya realitzar més d’un film en una productora. En resum, este lloc no l’aconseguixes perquè no servixes, perquè eres un desconegut, perquè no tens una jaqueta sport de quadres i perquè no estàs sindicat. I com que arriba una data en què se t’han acabat les tres mil pessetes, les ajudes de casa i el que esperaves traure d’un guió que havies escrit sobre els conquistadors, no et queda un altre remei que el llarg retorn cap a la llar. I molts anys més tard, un matí qualsevol, quan, a través de les finestres del teu despatx d’agent d’assegurances, veges la cartellera del cine de davant –el Lírico, l’Olímpia, el Royal?– que anuncia una altra estrena, ratllaràs en la teua agenda el nom i l’adreça d’aquell amic ajudant de producció amb una mà que, de veritat, podria haver muntat un possible premi de la Biennale.

No sigues, però, pessimista. Este exemple que t’assenyale no té caràcter definitori. Hi ha un camí –que pot ser el teu– ràpid i eficaç. S’anomena diners i pot aparéixer davant de tu disfressat de mil enganyoses formes. Però açò és qüestió delicada i convindria passar de llarg –o, si ho preferixes, en tràveling– davant d’ella.

Tens un altre camí. L’IIEC. Fins hui, el món professional es riu un poc d’estes inicials, si és que les coneix. Però açò no importa. També reien a Itàlia els Gallone, Bonnard, Mastrocinque i la resta de directors “a la fanfàrria”, mentres Zampa, Germi i Antonioni rebien certificats d’estudi del Centro Sperimentale i colpets a l’esquena. Estos xics! Perquè no volen aprendre el cine a les pissarres?

Ara bé: em pregunte si realment es pot aprendre a dirigir en els llibres de text o en els quaderns de notes. Kulechov diu que sí i fins i tot insinua que és necessari. Però jo no li vull fer molt de cas, perquè la meua úlcera d’estómac està renyida amb la seua màxima que el director ha de tindre una salut a prova de bomba. El cas és que jo he passat per l’Instituto de Investigaciones y Experiencias Cinematográficas de Madrid i he dirigit –millor dit, he codirigit– una pel·lícula. En estos moments no podria precisar-te si a les seues aules he aprés alguna cosa de les que després he hagut de posar en pràctica a l’hora d’enfrontar-me amb un tema, uns actors i un personal tècnic. No obstant això, és evident que si no haguera passat per l’Institut no hauria dirigit esta pel•lícula ni probablement hauria tingut oportunitat de dirigir-ne cap. Quin és el secret, doncs, d’esta arribada, quasi sobtada, a la meta –i denomine meta al punt de partida, però amb certificat de corredor– que tant anhelem? L’anomene cooperació, equip. El que tu, a soles, no aconseguiràs en la vida, potser ho aconseguiràs del braç d’algú. Sobretot si a eixe algú li agrada, com a tu, Charlot, Clair, De Sica i tot el que és cine i olora a cine.

El meu últim consell és este: donat cas que no sorgisca la màgia –i considere màgia els Reis Mags–, matricula’t en l’IIEC, coneix uns quants somiadors i unix-te a ells en una lluita que hui és difícil, però que haurà de cedir algun dia. Contra la qualitat no hi ha grupets, escaioles ni veteranies que es resistisquen.

Una abraçada del teu precursor,

PD: procura veure alguna pel·lícula de cine italià. Et desintoxicarà eficaçment.

Luis García Berlanga

* Revista Internacional de Cine, núm. 1. Madrid, juny de 1952.


Any
1952

Idioma
Español