Discurs del Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València

Honorable Sr. Conseller de Cultura, Educació i Ciència, Excm. Sr. Rector Magnífic de la Universitat Politècnica de València, Excm. Sr. Rector Magnífic de la Universitat Miguel Hernández, digníssimes autoritats, senyors membres de la comunitat universitària, senyores i senyors:

Els meus passejos adolescents per València em conduïen inevitablement a les tàpies dels col•legis de monges, Godella sobretot, a sospirar per les xiques allí tancades, adorables receptores de les lleugeres i tendres cartes d’amor que junt amb José Luis Colina i Vicent Andrés Estellés llançàvem llastades amb pedres per a arribar a l’altre costat del mur; pedres que, estic segur, degueren escalabrar algun cap cobert per la toca.

Però, de tant en tant, mirava alguna cosa més que les romàntiques fronteres dels internats. Molt abans de la meua vocació cinematogràfica, sense saber a què seria deguda, una estranya curiositat m’espentava a recórrer la ciutat carrer per carrer, balcó per balcó, placeta per placeta, buscant escenaris, per reduïts que foren, en els quals, situant-me en el lloc apropiat, i a causa de certes característiques de la fatxades, els fanals, els arbres, i els dissenys dels aparadors, la meua mirada desembarcava en llocs tan distants i distints com Hong Kong, Londres o Tombuctú.

Era allò un simple joc d’imaginacions, un latent desig de fuga o potser una premonició del valor que els decorats tenen en el cine? No ho sé, però en tot cas, en eixa busca d’espais de realisme màgic estava també una altra obsessió que m’ha acompanyat tota la meua vida. València com a ciutat a desxifrar. Aquell joc de trucar paisatges podria ser també el somni de qui diversifica els seus espais multiplicant a través d’eixa visió disfressada els àmbits que desitjaria per al seu esdevenir de passejant.

Jo mateix, en este moment, em pregunte què faré, què miraré, què desitjaré quan a les set i quart en punt d’esta vesprada em detinga en qualsevol vorera, ni més ni menys que enmig de l’espai, a pensar en la ciutat que desitge. I potser descobrisca que, darrere d’este vertigen, es trobe un complex de Déu, ignorat per Freud, i consistent a crear el nostre propi univers; un complex del qual estan contaminats fonamentalment directors de cine i arquitectes.

És fàcil comprendre, per tant, perquè em considere abans que res ciutadà del món, encara que no haja deixat mai de ressaltar unes certes característiques personals que em vinculen a esta ciutat i a estos litorals on vam rebre la bromera d’eixes onades que ens porten la mediterraneïtat.

Sempre he declarat que les meues pel·lícules són falleres, pirotècniques i rodades sobre la base de la inspiració instantània, és a dir, el “pensat i fet” del qual presumim, almenys jo i espere que algun dels presents.

No obstant això, és la meua obligació desvelar certes contradiccions en eixe bagatge valencià que he descrit. Amb això entre en la vocació que vaig tindre en la meua joventut cap al món de l’arquitectura, que hui amb tant d’honor em guardona, a la qual no vaig poder dedicar-me, atés que els dos anys de Ciències Exactes, que exigien per a entrar en l’escola, es van convertir en un mur infranquejable.

Una de les contradiccions a les quals al•ludia abans es basava en per què un valencià, el qual ja tenia sedimentada eixa visceral connexió amb un barroc excessiu, podia apassionar-se amb el depurat i pascalià moviment racionalista que descobríem després del festeig amb la Bauhaus de Gropius, Van der Rohe i els ismes simultanis. Què tenia a veure la meua admiració per les construccions festives de Cortina, Villalba o Regino Mas, els quadros de Pinazo, Sorolla, Muñoz Degrain, Mongrell o les escultures de Benlliure amb l’expressionisme de Mendelson, el funcionalisme expressiu d’Alvar Aalto, l’arquitectura orgànica de Frank Lloyd Wright o la ciutat radiant de Le Corbusier? Estos amors pendulars tan violentament distints en quina direcció inclinaven els meus processos creatius?

Excepte alguns esbossos que potser estaran pels meus porxes, la solució va ser rotunda. El cine em va condemnar a l’opció màgica. Recorde que la decisió va ser presa en el cine Rialto, a mitjan projecció d’una obra de Pabst i, de manera quasi miraculosa, com si jo fóra Bernardette i la pantalla la gruta de Lorda on apareixia la Mare de Déu, en este cas, la pel·lícula. No havien influït abans circumstàncies com la que un tio meu, Luis Martí Alegre, haguera rodat abans El fava de Ramonet, la primera pel·lícula parlada en valencià, ni tampoc que un altre parent rodara amb una Pathe Baby escenes familiars. Esta duplicitat dels meus amors artístics no es va produir en el cine. Entre Bergman, Bresson, Antonioni, i Lubistch, Billy Wilder, Preston Sturges, Chaplin, Keaton o els Germans Marx, no va haver-hi dubtes o inquietuds. La comèdia es va convertir en el missatger de les meues idees i, des de la meua primera pel·lícula fins i tot Blasco Ibáñez –la meua última obra–, l’humor va guanyar la batalla. A part que crec que la comèdia és el gran gènere per excel·lència, quin seria el lloc exacte on col·locar la meua obra cinematogràfica? Totes les meues pel·lícules, sota la seua closca divertida, tenen el mateix discurs. S’inicien amb algú que té un projecte de futur en què naturalment està inclòs el benestar desitjat i les dotacions per a això. I junt amb això, òbviament, la llibertat personal com a necessitat paradoxalment imperiosa.

Però en cap d’estes, des d’Esa pareja feliz fins a l’última realitzada, el protagonista pot aconseguir la seua meta. La societat li para sinuosament les trampes suficients perquè el seu somni, individual o col•lectiu, arribe a realitzar-se. La lletra impagada de Plácido, la venda de porters automàtics de l’industrial català que paga una cacera per a aconseguir-la, el poble castellà que es disfressa d’andalús per a rebre els americans i el seu pla Marshall, el científic que fuig del seu país i es refugia en un poble anomenat Calabuch, el dentista parisenc que renuncia a tot per a tancar-se amb una nina i, sobretot, el pobre empleat d’una funerària que per casar-se i rebre una vivenda acaba com a botxí, assassinant legalment un ciutadà, són en resum on els protagonistes convertixen les seues vides, o millor dit les meues pel•lícules, en cròniques d’un fracàs.

És traslladable este pessimisme, este recel davant de la societat que m’alberga, a la meua pròpia biologia? Possiblement. Estem vivint un envelliment social que ens conduïx inevitablement a una soledat per a la qual no estem preparats. En una pel·lícula meua, Tamaño natural, intuint ja esta tendència a la incomunicació, vaig retratar un personatge que, tenint la lucidesa d’endevinar esta programació robòtica, decidia inventar una soledat lúdica. Abandonava dona, amant, amics, professió, etc., i s’aïllava en un recinte per a gaudir en la mesura que poguera la vida no compartida.

El seu error va ser fer partícip de l’aïllament una nina de grandària natural, la qual acabava convertint-se en el cavall de Troia del qual sorgien tots els virus que ell havia volgut eradicar: la relació forçada, la rutina, la gelosia, les mortals seduccions del desig, que finalment l’espenten al suïcidi. Per cert, l’únic suïcidi en la meua filmografia.

Però encara que esta història fóra una ficció, la realitat és molt més greu. Hui estem més prop d’una impossibilitat ciutadana de donar-nos les mans. Excepte en les misses, on a part de ser imposada com a cerimònia, no pots acompanyar-la del diàleg necessari per a la discussió afectuosa. Ja hi ha molts sers tancats amb un sol joguet. Hui serà Internet; demà, un altre invent que convertisca la realitat virtual en un viatge sense retorn.

No demanaré socors perquè evitem açò. Ja han existit persones que han aconseguit enriquir esta soledat, creant un univers a la seua mesura en què l’androgínia és el seu únic cens. Parle del meu amic Pierre Molinier, el pintor surrealista que seria el pioner d’una societat capaç d’eliminar tot el col·lectiu, com ara sectes, religions, partits polítics, ideologies, estats, etc.; una societat que començara a alliberar individus, que al seu torn generaren el seu hàbitat; una societat possible, en definitiva, i algun dia a l’abast de les nostres mans. En tot cas permeteu-me la utopia. Però mentres l’esperem, intentem calmar els nostres paisatges, llevar pol·lució a les mirades i aguantar el tipus un poc més feliços del que estem ara.

En posaria un exemple: València. Si observem qualsevol plànol de la ciutat, millor el del pare Tosca, veurem clarament que la seua planta és exacta a la secció d’un caragol, el centre de la qual seria la plaça de la Mare de Déu i la fi de la seua espiral les torres de Quart. Esta condició de centrípeta i centrífuga conferiria al cos vital, allí enclaustrat, la doble opció de tancar-se o facilitar-ne la fuga. Crec que esta és la proposta que sempre ha fet la nostra ciutat; projectar-se cap a l’exterior en l’àmbit humà. Les torres de Quart serien com les banyes del caragol, temptejant l’eixida cap a una Espanya que sempre va segrestar els nostres enginys. Però en allò que és material, en el cos biològic i en els seus vitals excrements, la tendència ha sigut sempre centrípeta fins a acabar destruint amb el temps el seu propi embrió, la ciutat vella, i erosionant la resta del mol·lusc gasteròpode.

En este moment esta ciutat-caragol, que ha derrocat el meu bressol i el de tants altres; esta ciutat, que es nega a acostar-se al mar per a acariciar-lo o al revés, no ha deixat que les ones entren per les seues finestres; esta ciutat que algú insensat va batejar com la de les flors quan precisament no hi ha un balcó que les lluïsca; esta ciutat que es conforma que no lleven el sol al Botànic en compte d’exigir multiplicar-ne el vegetal espai; esta ciutat, que tarda anys a recuperar el seu més genuí palau –el del Marqués de Dosaigües–, que tampoc pot arribar a inaugurar l’any d’Ausiàs March el gran museu marítim que es mereix, ni fer viu, sa i funcional el sector supervivent del seu centre històric; esta ciutat que està perdent l’esplendor de la seua horta, que congela l’esperança d’uns ciutadans a poder assentar-se en un banc del parc central promés; esta ciutat, repetisc, que sabem millorable, està exigint irremeiablement l’esforç de tots, perquè, encara sent evidents els èxits de les institucions, hem de desterrar de nosaltres, de l’habitant, eixa absurda comoditat que tenim que només estes ens arreglen la vida. I més encara a València, on al suposat mannà de l’estat del benestar, enfrontem el nostre tradicional menfotisme, indiferència que a vegades ens avergonyix amb escasses mobilitzacions ciutadanes en moments que tot Espanya s’havia tirat al carrer.

Precisament estes dos immenses concentracions que tots sabem que van ser espontànies i sobretot no convocades per cap organisme, magnifiquen una resposta civil que és capaç d’ocupar el carrer amb autoritat suprema. Pot ser que estos dos esdeveniments siguen la despedida agònica d’una ciutadania responsable, però en tot cas esta reacció ens podria servir per a deixar resoltes algunes carències actuals.

Jo estic exiliat a Madrid, però tinc aproximació a estos problemes a través del Consell de Cultura del qual sóc membre. I m’agradaria que a través d’ell ens contactàrem tots els valencians per a canviar-nos els cromos tal com féiem de xiquets. No parle d’un cabinisme on depositar propostes que pareguen vots. Es tractaria d’establir unes conversacions entre aquells que pogueren articular solucions possibles i no faraòniques o quimèriques, per a així poder trencar les barreres entre l’Administració i els administrats; que eixa presència sobtada, no redactada, siga l’inici d’una esperançadora participació ciutadana en l’arranjament de la nostra casa comuna, que no sols és València, sinó totes les cases i terres de la Comunitat Valenciana.

I ja que no podem, pareix, fer-ho amb la filologia, fem-ho almenys amb totes aquelles coses en què se suposa el consens. Comencem a parlar entre nosaltres, no sols de futbol o de tómboles; comencem a mirar cap a les nostres ciutats, com vos deia en iniciar estes paraules, posant entusiasme en cada cantó, en qualsevol recinte urbà; esguitem, per tant, d’esperança este desig. I quan estiga acabada, tant de bo!, esta ciutat-paisatge, és a dir, el decorat de la pel·lícula, obrim els carrers, les cases, els parcs, els museus, els teatres, els hotels, els comerços, etc., als protagonistes, que en este cas serien, o millor dit seria el veïnat sencer, que narren als espectadors històries que ens recorden les de Blasco Ibáñez. I, sobretot, que el final de la pel·lícula no siga ni tan sols el Mil·lenni.

Moltes Gràcies.

Luis García Berlanga

* Discurs del Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València Excm. Sr. Luis García Berlanga Martí, llegit en l’acte de la seua investidura el dia 2 d’octubre de 1997.


Any
1997

Idioma
Español