El cine, somni inexplicable

Senyors acadèmics:

Pareix una forma habitual de començar este tipus de discursos parlar del desconcert que u sent en rebre tan alt honor, alhora que es fa una confessió de modèstia, manifestant que no reunix els suficients mereixements per a ocupar esta estrada. Doncs bé, això que podria semblar un tòpic introductori, és, en esta ocasió, una realitat objectiva. En tan difícil tràngol només puc atrevir-me a demanar-los perdó des del principi, si la torbació que m’embarga es traduïx en un verb balbucejant i una lectura tremolosa.

Precisament, una de les raons que em van espentar a triar el meu ofici va ser la de buscar una protecció a la meua timidesa ocultant-me a l’altre costat de la càmera, i disfrutar de l’anonimat que en aquell temps tenien els directors, eclipsats per la fama dels intèrprets. I permeten-me que continue pensant, especialment en este moment, que no hi ha res més gratificant que ser home invisible, és a dir, ciutadà de peu, lliure per a detindre’t tan tranquil davant d’aparadors vergonyants o escapar de la possibilitat de sentir-te blanc de mirades en un acte públic com el que vostés estan vivint i jo patint.

En fi, també cal dir que, a pesar del mal tràngol, esta cerimònia oferix suficients raons per a la satisfacció i l’orgull, especialment si l’il•lustre auditori té la gentilesa de mostrar-me tolerància i afecte. Així és que, amb un tebi coratge, ací em tenen, honrant-me a acceptar un lloc en la Real Academia de Bellas Artes, no tant en el meu nom com en nom del cine espanyol, una miqueta clivellat i lànguid, però encara amb prou ànim per a sentir-se orgullós i ajuntar el seu agraïment al meu davant dels responsables d’obrir-nos tan generosament les portes d’esta noble Institució.

Personalment, he d’afegir a esta gratitud col•lectiva el meu reconeixement al gest de modernitat, jo diria inclús d’audàcia, si pense en certs organismes petrificats en la seua solemnitat, dels Excm. Sr. acadèmics Ramón González de Amezúa, Manuel Rivera Hernández i Juan José Martín per la seua proposta perquè ocupara un cineasta una butaca de l’Academia, a la resta dels acadèmics per acceptar esta insòlita proposta i, sobretot, al director de la Real Academia, Excm. Monsenyor Federico Sopeña, pel seu patrocini i suport a esta operació compromesa, que té com a finalitat acceptar-me per a representar en una institució amb tanta història i prestigi el meu precisament poc prestigiós ofici, de tal manera que este acte d’ingrés cobra caràcter excepcional al convertir-se en la consideració definitiva, per part de la màxima autoritat en la matèria, de la categoria del cinematògraf com a elevada expressió artística. No obstant això, he d’assenyalar, com a fet paradoxal, que haja sigut precisament jo l’elegit com a figura visible d’esta celebració de posada de llarg i majoria d’edat d’un art fins ara menor. Ho dic perquè he d’admetre que en este tema tinc grans dubtes. Uns dubtes sobre la naturalesa de la meua professió, que espere aconseguisca dissipar la cordial acollida acadèmica.

Vull remuntar-me als meus anys juvenils a València, quan consolava les meues carències sentimentals abandonant-me a l’ensomni i donant regna solta a inquietuds artístiques. En una època ombrívola, afectat per la bruta, estúpida i inútil fumaguera d’un país en guerra, em permetia imaginar-me futurs brillants on visualitzava –preludi, potser, de la meua posterior interpretació de l’univers– escenes en què es confirmaven, sempre des de la meua soledat, èxits com a poeta més o menys maleït, pintor pròxim al realisme màgic o arquitecte amb precisa missió urbanista. No hi havia límits en la meua optimista entrega adolescent al somni de l’art. Però la vida va acabar tornant-me la raó, molt a pesar meu, donant-me a tastar el sabor amarg de les vocacions frustrades. Prompte vaig descobrir que el meu talent per a escriure versos no era molt més gran que el de qualsevol altre recluta mobilitzat, igual que la meua habilitat per a la pintura no passava de la del simple aficionat “naïf” i diumenger i les il•lusions en el camp arquitectònic eren demolides per una ineptitud absoluta per a les ciències exactes.

Era obvi, davant d’estos fracassos per a aconseguir l’Art, amb majúscula, que les meues inquietuds derivaren cap a metes més modestes, però sempre creatives, com era el cas del cine. Des de la infància havia rebut l’impacte de fascinació que venia de la pantalla dels barats i atrotinats locals on ens congregava l’aventura. En estos recintes, per simple reacció simbiòtica, va nàixer en mi el desig de construir móns, un afany de repetir somnis. Però sempre com un transvasament màgic de barret a barret, un plaent joc d’il•lusionisme. Mai com a aspiració de crear i donar forma a una obra d’art, tasca que reservava per a aquelles altes disciplines en què, lamentablement, i com abans he dit, només vaig obtindre el diploma d’humilitat que dóna el fracàs. El meu acostament al cine era purament visceral, un encantament medul•lar, alié a qualsevol intenció intel•lectual. Veure una pel•lícula era com una cerimònia, un ritu en què t’embolicava la màgia i la frustrant realitat quotidiana desapareixia. El fet de comprar una entrada era el salconduit a diverses i singulars experiències desbordades per la sensualitat. Contemplar les fatxades de les sales, que torne a reconstruir, plenes de peretes, com en un Nadal permanent, oferint a través dels cartells un paisatge màgic que em feia l’efecte, no sé per què, que era inabastable. O seguir, hipnotitzat, la llum de la llanterna de guies generosos que ens ajudaven a traspassar el llindar del més extraordinari, acomodant-nos a les zones més barates, normalment incòmodes bancs de fusta, on, amb crits entusiastes, celebràvem, en la pantalla, les gestes d’espies, lladres o exploradors, ahucant lleugerament quan els protagonistes s’embolicaven en una escena amorosa massa el•líptica i inexplicablement avorrida per a nosaltres. Però, en definitiva, disfrutàvem del prodigi obertament, sense preocupar-nos per l’origen de la meravella, si el responsable era tal director o tal altre, o si la fotografia abundava o no en clarobscurs. Descobrir els amagatalls del més extraordinari podia ser una heretgia semblant a la de desvelar el truc del prestidigitador o la de desenganyar amb la trista realitat aquell inefable i constant espectador que, segons conta René Clair, esperava totes les nits amb un ram de flors a la mà l’eixida al carrer de la protagonista de la pel•lícula. És per això que, davant dels filmòlegs que intenten codificar, reglamentar i, pitjor encara, explicar el somni, jo continue defenent el rapte irreflexiu. El cine està ací, és simplement això, i eixe “això” adquirix la dimensió ectoplasmàtica suficient per a tornar-me al mateix temps somni i equilibri. Per esta raó demane acte de confessió i m’acuse, benvolgut pare Sopeña, d’haver arribat a dir, en algunes entrevistes, que jo veia el cineasta, més que en una butaca acadèmica, d’animador en una barraca de fira, conjurant una oferta de fantasies amb l’abracadabra del “passeu i voreu”. És a dir, que em sent, o em sentia, treballador de la indústria de l’espectacle abans que membre d’una fenomenologia cultural afegida la d’invent de fira.

Però des del moment que em trobe ací, acceptant esta butaca en l’Academia de Bellas Artes de San Fernando i si Monsenyor Sopeña ha tingut a bé absoldre’m, he de fer acte de contricció i pensar que, en part, he estat equivocat. Em veig, doncs, en la necessitat de reflexionar sobre les qualitats artístiques del cine, per més que en les meues pel•lícules sempre haja buscat l’espontaneïtat intuïtiva i tal vegada un poc caòtica, en comptes de la perfecció impecable i el to academicista. Una vegada dit açò, voldria bussejar de manera, si volen, una miqueta profana, en la naturalesa del meu ofici, intentant descobrir els mèrits que tinga per a ser considerat com una de les belles arts.

En acabar la Guerra Mundial del 14, les Arts Absolutes, que ja Tolstoi havia denunciat com a producte d’una quinta essència en desús, arts quasi hermètiques, ja que cada vegada es mostraven menys als ciutadans i més a cercles elitistes, fins a fer una literatura només per a literats, una música només per a músics o una pintura només per a pintors, es van veure sobtadament qüestionades.

Ja Renan havia desitjat la mort de l’art, Whitman anul•lava tranquil•lament el parnàs amb la mateixa serenitat que Nietzsche liquidava Déu. Una civilització, que es descobria a si mateixa com a vulnerable i agònica, s’extingia. A una socialització política i econòmica s’afegia una socialització paral•lela de les creacions de l’esperit. És en este moment quan el cine es desenrotlla fulminantment, al qual s’ajunta un poc més tard la ràdio i, finalment, eixe agent electoral de qualsevol poder que és la televisió.

Un poc artificiosament naixien, doncs, unes arts menors, mixtificades entre trucs més ideològics que estètics, però que conquistaven immediatament el terreny que l’art pur havia perdut. Les pel•lícules arribaven ràpidament al cor de les masses, i no és genys estrany que els Estats oloraren immediatament la força del cine i el culturitzaren, magnificant-lo per a recolzar-s’hi, instrumentant-lo com a arma sofisticada al seu servici. Només va fer falta que un crític i assagista italià, Ricardo Canudo, el catalogara com a sèptim art, perquè ja ningú s’atrevira a defendre la càmera de cine com a artefacte recreatiu al servici de la indústria de l’espectacle.

No cal demostrar la importància del cine en la vida moderna. Les xifres canten. A pesar de la crisi que arrosseguem, cada dia milions de persones penetren en alguna de les milers de sales fosques on se celebren els ritus d’esta nova religió de les ombres.

Les quantitats econòmiques que es manegen no són menys eloqüents. Però les estadístiques no donen fe de l’essencial. La importància del cine, des del punt de vista suposadament cultural, és que constituïx per a la població urbana i per a una part cada vegada més gran de la població rural la forma principal i quasi única de contacte amb l’art. Si els grans legisladors de l’escola pública confiaven a eradicar l’analfabetisme amb una ensenyança generalitzada del llenguatge escrit i la difusió del llibre, l’aparició dels audiovisuals va enriquir les possibilitats d’aproximació popular a la cultura. La civilització del segle XX està substancialment lligada a estos nous mitjans d’expressió.

El curiós joc, doncs, de barraca de fira, que es mostrava junt amb les dones-sirena, el traga-sabres i els cavallets, va tindre un desenrotllament fulgurant i imprevist per als seus inventors quan la nova tècnica va descobrir les possibilitats d’un llenguatge que li obria les portes per a la seua expansió universal. Va ser com si la societat atenguera inconscientment el seu missatge. Una misteriosa fecundació es va produir quan el que no era encara més que una innovació per a animar imatges va prendre contacte amb eixes fosques latències que tota civilització guarda en el seu subconscient secret i que, en cada època, una forma privilegiada d’art s’ha ocupat de satisfer, com la cançó de gesta i l’arquitectura de l’edat mitjana, la pintura en el segle XVI, el teatre en el XVII o la novel•la en el XIX. El cine és, per excel•lència, l’art popular del nostre temps.

A més, el llenguatge del cine és fàcilment assimilable inclús per un públic verge. En projectar per primera vegada una pel•lícula a tribus africanes, estes, passada la primera sorpresa, no tardaven a considerar-ho com un fenomen tan natural com qualsevol altre. Una cosa pareguda va passar en la primera projecció pública dels germans Lumière. Els espectadors es van espantar en veure una locomotora que s’abalançava sobre ells. Però en dies successius, la sala estava plena de gent desitjant ser atropellada per aquell tren que els portava una nova i atraient hipnosi. Si el cine és immediatament intel•ligible es deu al caràcter concret i universal de les imatges. Precisament la paradoxa del cine és que ha d’expressar la idea abstracta a través de la representació concreta de la realitat. Ací està la seua força i també el seu perill. La pantalla es limita a mostrar, i provoca en l’inconscient una sensació de realitat objectiva. Que eixe poder de suggestió no siga utilitzat amb fins de propaganda o manipulació ideològica, és responsabilitat de tot creador amb una exigència íntima envers la llibertat de l’esperit humà.

Perquè, com a integrants d’una cultura visual, hem de ser conscients de l’il•limitat potencial expressiu del cine. Es pot dir que, en admirable síntesi, reunix totes les possibilitats artístiques que són pròpies, separadament, de la novel•la, el drama, la música i l’obra plàstica. Curiosament, el cine, art fugaç, dóna eternitat al que és efímer. La pantalla pot arribar a ser, sempre durant un curt període de temps, no sols el pamflet ideològic a què al•ludíem, sinó també el quadro més bell, el llibre més lúcid a descriure una idea i desenrotllar una història, o l’espai ideal on la ciència s’unix amb l’art, en perfecta simbiosi, per a captar i fixar la llum i els seus ritmes canviants.

Podem emocionar-nos contemplant la Venus de Milo, però no crec que siga menor l’admiració que sentim en observar el perfil de Greta Garbo. Si encara ens sorprén veure la llum plasmada en un quadro de Velázquez, és cert també que disfrutem amb la fascinació del rostre de Marlene Dietrich, il•luminat a través del fum del seu cigarret. Davant de la qualitat plenament escultural i torbadora d’una Rita Hayworth, els sentits s’alteren doblement, gràcies a l’embruix del moviment. Fred Astaire ha pogut arribar a les més altes cotes en l’estat de gràcia volàtil de la dansa. Algunes bandes sonores de pel•lícules, de Gershwin, de Maurice Jarre, de Nino Rota, han passat ja a la categoria de clàssiques. I si elogiem els colors de la pintura de Goya, de Van Gogh, de Matisse, hem de despreciar, potser el color i la textura de la fotografia en les pel•lícules de Minelli o de Kubrik?

Tota obra d’art ho és perquè esdevé l’exponent d’una època històrica o d’un sentiment humà. El Partenó traduïx en formes plàstiques tot el pensament grec, i una simfonia de Beethoven convertix en harmonia de sons la inquietud romàntica del seu autor. Però el cine és, més que cap altre art, un reflex de la vida, perquè les seues formes no són simbòliques i enigmàtiques, sinó reals i expressives, i la seua finalitat no és només estètica, sinó ètica. El cine difícilment podrà arribar a ser “l’art per l’art”, però sempre serà “l’art per la vida”.

No obstant el risc d’esta conjunció, d’esta “Summa Artis” que vam proposar puga arribar a ser el cine, és el d’acabar convertint-se en pura vitrina expositiva dels diversos elements artístics que conté, sense trobar, precisament per esta varietat de referències estètiques, la seua pròpia identitat de creació independent. En definitiva, l’única definició possible del cine és aquella que en cada moment, en cada fotograma, l’espectador decidisca, en la mesura que la pantalla responga a les seues exigències, ser envaït per estímuls que el commoguen. L’espectador se sent viure en el cine amb una màgica i múltiple personalitat, i esta emoció, que és, en definitiva, una emoció artística, no pot donar-li-la més que la pel•lícula, com a sublimació poètica d’unes referències de la realitat.

Davant d’una vida agra, incòmoda i trista, l’home vol atordir-se, desorbitar-se, despistar-se, perquè la seua humanitat li ve estreta. L’individu, sotmés a una constant frustració quotidiana, aclaparat per les seues obligacions, per l’ambient laboral i familiar, pagant amb l’estrés l’alt preu de la fallida emocional i l’afonament de l’ànim, troba, no obstant això, en la cerimònia col•lectiva de la sessió cinematogràfica una forma de teràpia particular. Assentat a la butaca que li servix de passaport des de les tenebres a l’il•luminat univers de la realitat imaginària, establix una forma d’aventura amb la pantalla. Pot sentir que la mirada d’invitació a sofisticats plaers de Brigitte Bardot va dirigida expressament a ell, nota en els seus llavis el sabor de carmí del bes de Marilyn Monroe, compartix la gallardia d’Errol Flynn, l’encant i la seducció de Clark Gable. Vola pels aires, navega pels set mars, creua l’espai exterior. Encara sabent que la seua emoció és conjunta a la de la resta dels espectadors a la sala, els matisos són, no obstant això, propis i aïllats. D’un fenomen de catarsi social extrau un benefici individual, la perfecta fusió entre la realitat i el desig.

És obligació del cineasta aprofundir en la vida de l’home modern, la vida de l’home en la societat de hui en dia. Per damunt d’un mateix, cal observar els altres per a aconseguir l’obra pròxima a tots. Cal conéixer aquells que viuen al nostre voltant: com són, com viuen, si són feliços o patixen i per què. El vianant amb qui ens encreuem pel carrer, encara que la seua existència puga paréixer d’allò més banal, tal vegada amague darrere una increïble història, plena de sentit humà. Els seus problemes són els nostres també, perquè res del que ocórrega al nostre voltant ens ha de ser alié, en la mesura que formem part de la humanitat. D’ací han de sorgir les més fascinants, inesgotables i fonamentals fonts d’inspiració, de meditació i creació creativa. Particularment, crec que la manera cinematogràfica més adequada per a aprofundir en els conflictes de l’esperit contemporani està en un gènere habitualment menyspreat al qual jo he dedicat el meu treball durant anys amb més o menys fortuna: m’estic referint a la comèdia. Enfront de les acusacions que se’n fan de trivialitzar la vida amb la intranscendència de l’humor, opine, al contrari, que precisament per l’humor es pot aconseguir el retrat descarnat, la penetració incisiva que ens permet explorar la naturalesa contradictòria de l’esperit humà. La rialla és, en molts casos, una reacció de defensa cap a allò que temem. La comèdia presenta en el seu rerefons substancial una visió nua, després de la cortina de l’esperpent, de la realitat oculta de la societat en què vivim.

Aprenem més sobre el caràcter verdader dels conflictes de l’home en una pel•lícula de Buster Keaton enfrontant-se a l’agressió contínua de la calamitat, en una comèdia de Howard Hawks disseccionant la hipocresia puritana, en una fantasia de Fellini invitant a ballar els fantasmes de la raó, que en algun grandiloqüent drama ple de falsa transcendència, diàlegs ampul•losos i situacions afectades. Quan en temps venidors es vullga escriure la història del segle XX, saber com érem, quines eren les nostres debilitats i grandeses, la nostra actitud complexa cap a la paorosa i meravellosa vida, caldrà contemplar les comèdies realitzades en este temps per a conéixer el nostre més ajustat retrat.

Des de la tortada en la cara, l’esvaró del personatge antipàtic, el caos desmesurat controlat en les situacions grotesques, la rialla ens servirà sempre per a la constatació, encara que siga de manera cruel, de la nostra miserabilització quotidiana, de les limitacions que ens corresponen com a simples mortals carregats de defectes i abonats a l’error. En definitiva, el distanciament irònic serà sempre la millor cura per a la vanitat que a tots ens aguaita amb la temptació del pedestal granític.

I, per a acabar esta dissertació, precisament fugint de vanitats i dubtant que la reflexió exposada haja aconseguit aclarir l’habitual estat de confusió de les meues idees, només puc dir que, siga art o no, continuarem buscant en el cine l’emoció de la llum i les ombres, la pèrdua del miratge, fins a aconseguir, com a aspiració del cor, la dissolució total de la nostra consciència, aspirant l’èter de la pantalla, perduts en l’encantament arravatador d’eixa fàbrica de somnis que, no ho oblidem, es va inventar simplement com a joguet recreatiu.

Luis García Berlanga

* Discurs de l’acadèmic electe Excm. Sr. Luis García Berlanga Martí, llegit en l’acte de la seua recepció pública el dia 18 de juny de 1989. Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid, 1989.


Any
1989

Idioma
Español