El conte que potser escriuré algun dia

No sé si em demanen este pròleg pel meu càrrec de director de la col·lecció “La Sonrisa Vertical”, o per considerar-me l’erotòman major del regne, com em definix algun amic. En qualsevol cas, complisc el meu deure no sense una certa inquietud, ja que, al oferir-se este llibre com a exaltació joiosa de l’estiu, se suposa que hauria d’unir-me amb entusiasme càlid (i mai més ben dit) als gojosos relats que transcorren entre platges, biquinis, concupiscents onatges, inextricables selves, caloroses i exigües habitacions, illes exòtiques, ciutats turístiques i blanquíssims terrats. Relats que tenen lloc tots, en suma, durant l’estiu, eixe període estival que és normalment temps de vacacions i que, al meu entendre, genera sempre l’apagat estremiment de la badallada.

Confesse que les meues ja quasi oblidades ereccions no han estat mai provocades per nueses atractives torrant-se al sol, que només m’ha oferit suors i melanomes cutanis. Este rebuig podria confirmar-lo una vella idea, la que vertebra el conte que potser escriuré algun dia. En eixe conte, el protagonista troba una bella dona en l’escenari d’una platja nudista, i, a partir d’un encreuament de mirades, tota la passió del personatge masculí es concentra a fer enormes esforços per aconseguir vestir la dona, calçar-la, adornar-la amb tota la panòplia fetitxista de la seducció, partint de la idea que el vestit és un possible generador del gaudi orgàsmic, i per a buscar un escenari allunyat de l’arena en què els dos s’han conegut.

Però de sobte m’adone que l’aventura del protagonista de la meua història naix en una platja. Sense l’ambient estiuenc, res hauria sigut possible. Així doncs, que a ningú li estranye que estes línies meues precedisquen la lluminositat estival d’estes narracions tòrrides que disfrutaran, suats o no, els nostres lectors.

Luis García Berlanga

Madrid, març de 2002

* Pròleg de “Cuentos eróticos de verano”. Tusquets Editores, Barcelona, 2002.


Any
2002

Idioma
Español