Fragments d’una primavera

Els cinc portem en el fons de la cartera, amb les catòliques estampes, mare i nóvia a la devoció a la Mare de Déu, una rosa dels Alps. Ens les van donar xiques alemanyes, també estudiants, una vesprada en què el dolç i humit paisatge de Baviera invitava a enllaçar els braços. Ilse s’anomenava qui va passejar amb mi pels boscos inundant de melancolia l’ensomni intraduïble de les nostres mirades. Recorde les seues mans tèbies, les seues rialles en la vella cerveseria davant dels meus esforços lingüístics i dels seus ulls vidriosos en el comiat.

D’aquelles vesprades, hui a penes em queda un record suau, congregat al tacte d’esta blanca rosa de la neu submergida en la meua cartera. Ara ja no són els verdíssims boscos amb cérvols i pardals aguaitant la seua tímida fuga, sinó este monòton i implacable paisatge rus. Plou, plou suaument, com pareix agradar als esperits plàcids. Els peus s’afonen a cada pas en el fang, apegalós i fred, mentres l’aigua esvara pels nostres capots. Hi ha en totes les cares i en totes les coses una estranya sensació de vespra. Tots sabem que el front està prop, i hui, no sé per què, ho pressentim ja amb nosaltres. Les mans s’estremixen de goig a l’estrényer el fusell, que prompte llançarà el seu crit de metall a l’enemic.

Algú ha donat la veu d’alto. Es deté a poc a poc la columna i a la vora del camí van sorgint fogueres al voltant de les quals s’improvisen animats grups. Un el formem nosaltres –“Els bohemis” ens van batejar en el campament–, camisa blava amb cigne blanc davall del verd uniforme alemany. Al costat del foc potser un poc simbòlic en esta data, 12 d’octubre, hem encés les pipes, i Carlos com de costum, ha iniciat una conversació intranscendent, saturada d’acudits i al·lusions.

Passa un enllaç sobre una moto. Ens coneix; es deté un poc i crida:

–Xics, ens quedem ací! Estem a tres quilòmetres de la primera línia!

Esta mateixa nit rellevem els alemanys. Ens saluda braç enlaire i reprén la marxa.

Al principi ens hem quedat tots emmudits. Daniel és el primer a eixir, d’una abstracció. Es torna cap a nosaltres i diu tan sols estes paraules:

–Ja era hora!

Pareix com si la notícia haguera eliminat del nostre record la noció dels 1.300 quilòmetres recorreguts fins a este moment. Han desaparegut dels nostres rostres totes les empremtes de son, fatiga i penalitats. Ens hem alçat, i com en totes les grans ocasions, hem cantat. I ha sigut una desgràcia no conéixer cap himne del SEU, perquè ací en este instant i davant d’este paisatge, les seues estrofes entonades per nosaltres haurien tingut una emoció apassionada.

Amb una Lili Marlen, rossa i exuberant, somia este soldat alemany que xiula la cançó mentres es fa de dia. Els dos estem en l’observatori, somrients, ja no podem parlar, i mirant amb indiferència el que ens rodeja, perquè per a nosaltres el paisatge ha perdut ja l’esperit de targeta postal, de panorama en l’excursió campestre cap al qual tots dirigim el Kodak topificat de les nostres mirades. L’única veritat que reconeixem és la de la blancor aclaparadora de la neu que ens circumda i esclafa.

Àngels esquimals –els vam veure– ens van portar l’hivern. Van passar davant de nosaltres inefables i altíssims, i a continuació volant cap al sud, inundant amb la neu de les seues ales pobles i estepes. Però sabem que arcàngels blaus, d’aigua, estan preparats per a anunciar-nos la primavera, la seua primavera, i això ens consola i reconforta.

Ací, la primavera ens comportarà esta eclosió sentimental de pardals i flors a la qual estem acostumats en terres meridionals. Ací la primavera serà –i tant de bo siga prompte!– aigua i només aigua, i agrairem tant el primer toll que vegem a la porta de la xabola com la simbòlica rosa inicial dels jardins.

D’ací esta indiferència davant del paisatge. Sé que les torres exdaurades que es divisen cap al sud són de Nóvgorod –“la bella”, la van anomenar els russos– aristocràtica i estiuenca fa cinquanta anys, desfeta i solitària hui, amb les portes i les cases obertes, esperant no sé quina angoixosa comitiva. També sé que, mirant cap al nord, m’invadirà un burgés pressentiment de Leningrad, i que, davant de mi, poble d’heterogenis noms, Zavod, Now-Nicolaiewscaja, Xenofont... són destrossats a poc a poc per l’artilleria davant de la nostra impassible vigilància; però tot això m’importa poc. En concret, només veig, perquè així m’ho exigix la meua consciència, l’espai que m’han manat observar, en este cas, les gelades riberes del Vólkhov, amb les barques encastades en el gel, ansioses de pescadors i de peixos esvarosos per les seues cobertes. I encara que el crepuscle ha de ser hui, amb estos arbres gebrats, d’una gran bellesa, em retire quan acabe l’observació al nostre refugi subterrani, on un parell de troncs encesos em faran més feliç que la poètica contemplació de la naturalesa.

Julio ha amerat de sang està retardada primavera. Encara queda neu per a gravar inicials en la seua blanca superfície, però ja han sorgit les roses que han de dulcificar la sepultura. Tanquem els ulls a esta angoixa que ens envaïx, perquè ja no està entre nosaltres el millor company. Sobre un carro, un carro de rodes atrotinades i eixos vells que grinyolaven, a contrallum, amb l’estepa il·luminada eternament, vam portar ahir el seu cadàver a Motorowo, i en un jardí, el cap cap a Espanya, el vam soterrar. Eren les dotze, eixa hora crucial en què totes les ciutats del món, llums encesos proclamen la infinita existència de l’amor. Amb ell se’n van anar les medalles religioses, el cigne blanc en la camisa blava i aquella rosa dels Alps que una estudiant alemanya li va regalar. Ens va deixar, no obstant això, una antologia de la bona mort i una postura arrogant davant de l’irremeiable. Queia la terra sobre el seu cos i descendia sobre nosaltres l’afany silenciós en la lluita. Així, sense crits, prosseguim, cada vegada més accelerada, la marxa cap als límits de la nostra consciència. Es dessagnen sí, els cadàvers dels falangistes, però eixa sang entra en les venes dels que quedem per a rejovenir el nostre ímpetu.

Tinc el seu diari entre les meues mans. És de tapes blaves, i les seues pàgines estan plenes d’una lletra ajustada i àgil. Totes les seues confidències estan trasplantades –i ací amb més puresa– a la blanca amistat del paper. Per totes les bandes al·lusions a la seua eterna entrega a la Falange. Es dictava a si mateix la violència i la fe en la revolucionària tasca. Llig...

“Quin dia més terrible aquell en què cap mà estesa ens indique el millor camí cap a la mort. Si en la constel·lació falangista no s’esperaren reforços, com justificaríem la nostra presència en este campament terrestre?”

“Se’ns vol portar a la malícia oferint-nos com a esquer i consol el fàcil record del que passa. I no; no es fan les revolucions fundant un museu d’enyorances sinó buscant amb el punt de mira l’enemic.”

“Les consignes no s’han de perdre entre les pàgines tèbies de revistes que ningú llig. Les consignes han de clavar-se a crits en parets enemigues.”

A l’acabar de llegir em fixe en l’última pàgina, on, amb llapis, però amb caràcters grossos, hi havia escrit “ARRIBA ESPAÑA!”

Luis García Berlanga

* Premi “Luis Fuster” del SEU de València. Reproduït en el periòdic Hoja de Campaña de la División Azul, nº 61 (21 de març de 1943).


Any
1943

Idioma
Español