Pedro Almodóvar

Berlanga i els actors de repartiment

Tots els actors amb Berlanga eren actors de repartiment; les seues pel·lícules –inclús les que tenien un clar protagonista– eren pel·lícules corals. Si pense en el Cassen de Plácido o en el Sazatornil de La escopeta nacional, continue trobant les seues prodigioses presències pròpies dels personatges secundaris, capaços d’arrossegar amb ells tot un univers, però que tenen massa gent al seu voltant que els arrabassa trossos de protagonisme. La vida és coral, i les millors pel·lícules de Berlanga també.

En els anys en què li va tocar treballar, Berlanga va tindre la sort de trobar-se amb les millors generacions dels denominats “actors de repartiment”, i estos, de trobar-se amb Berlanga, qui, en les seues pel·lícules, els va elevar a les majors cotes de popularitat i d’excel·lència.

Mai cal entendre el terme secundari com a quelcom realment secundari, i molt menys menor o pejoratiu. Thelma Ritter no va protagonitzar mai una pel·lícula i el cinèfil la recordarà sempre en cada una de les que va interpretar. María Luisa Ponte, Julia Caba Alba o Laly Soldevilla multiplicaven la qualitat i la força de les seqüències on intervenien i rares vegades van ser protagonistes. Bé, Laly sí, justament en Vivan los novios, de Berlanga, i en Duerme, duerme, mi amor, de Paco Regueiro, que jo recorde. Escric a rajaploma i de segur que m’oblide de molts títols i de noms importants.

Les pel·lícules de Berlanga no sols han marcat l’època d’or del cine espanyol, sinó que van encimbellar els personatges humils, quotidians, que lluitaven contra la precarietat i la sordidesa del seu temps, i els de la classe superior, que no eren sinó el reflex dels anteriors, però dotats de major picardia. Tots els seus personatges, rics i pobres, eren germans, com Luis Ciges i José Luis López Vázquez en la saga de La escopeta nacional. I per a interpretar-los va comptar amb actors genials que han deixat una profunda empremta, escrita en els corrons dels títols finals de crèdit. Noms d’artistes enormes, escrits en lletra xicoteta.

Chus Lampreave, Manolo Morán, Isbert mateix (carn i veu de secundari, encara que el seu nom encapçalara repartiments quan ja era molt major), Elvira Quintilla, Julia Caba Alba, Agustín González, Manuel Alexandre, Luis Ciges i molts més.

Inclús Sacristán, Landa i López Vázquez van ser actors de repartiment amb Berlanga abans de convertir-se, i molt merescudament, en estreles.

De Luis García Berlanga m’apassiona tot, allò amb què m’identifique i també el que ens separa. No vull comparar-me amb ell, per Déu, però em sent molt pròxim al seu sentit de l’humor, a la seua afició per Arniches i al sainet en general, a la família com a nucli dramàtic, al cor de personatges secundaris que, de vegades, importen més que els protagonistes. La soledat, com a tema etern (Tamaño natural). El veïnat; l’aspecte rural dels nostres pobles, però també el de les nostres ciutats, i els personatges que les omplin; la tendresa dels murris, la humanitat i l’instint de supervivència com a elements essencials dels personatges, sense importar qui són ni la classe social a què pertanyen. La independència i la llibertat moral que van regir la seua vida i les que jo intente que impregnen la meua. Però som directors molt distints, no sols per la seua genialitat i mestria. Crec que els dos ens acostem a un rodatge i al final del procés cinematogràfic d’una manera quasi oposada. També això em fascina d’ell.

Jo, per exemple, odie el doblatge. La foscor de les sales de doblatge em provoca ansietat, i sóc un gran defensor de la interpretació visceral, la que sorgix en el moment immediat a escoltar el crit de “Motor! Acció!”. No crec en el doblatge si no és per a posar pegats a escenes de dubtós resultat o com a manera d’exercir la censura. No obstant això, hi ha grans directors per als quals el doblatge va ser essencial: Fellini i Berlanga mateix, per exemple.

També crec que un guió ferri és la pedra substancial sobre la qual es construïxen les pel·lícules. Per a Luis, el guió era quasi l’arma amb què un productor feixista s’encruelia amb el director.

Era ben coneguda la seua fòbia al so directe, un aspecte lògic perquè acabava les pel·lícules en l’estudi de doblatge. Les reescrivia, les perfeccionava i els donava la forma final. Açò explica la seua fòbia pels guions molt fets: li llevaven llibertat a l’hora de rodar, muntar i doblar. Realment el seu sistema de treball era el més racional. Un coneix la història que vol contar quan ha acabat de rodar-la. Justament en eixe moment és quan s’hauria d’escriure el guió. Desgraciadament no es pot fer així, però ell no deixava d’intentar-ho. I ho aconseguia, o quasi.

El doblatge i la reescriptura després del rodatge constituïen la seua manera de concebre, de desenrotllar i de buscar la perfecció de cada una de les seqüències que rodava. Hi ha qui diu que la busca de la perfecció no és sinó una forma de sadisme, si en l’obra intervenen més persones que el perfeccionista en qüestió. I en una pel·lícula arriben a intervindre-hi, almenys, cent persones.

Berlanga era un perfeccionista incansable. Alfredo Landa el va definir com “un fill de puta amb finestres al carrer”. A Berlanga li encantava esta definició i la sentia molt pròxima. Puc imaginar-lo repetint fins a la sacietat qualsevol d’aquells plans seqüència on entraven i eixien una plèiade de meravellosos actors que, tal vegada, no encertaven a ser meravellosos al mateix temps i en la mateixa presa, i que odiaven per moments el millor director que havien tingut, Luis García Berlanga, l’etern insatisfet, el fetitxista ameníssim, l’amic dels amics dels seus fills, el pare indiscutible de la comèdia (àcida, crítica i tendra) espanyola de tots els temps.

Pedro Almodóvar, 2012