Vicente Muñoz Puelles

El somni del tractor

Tinc la impressió d’haver conegut Luis García Berlanga des de sempre. Si més no, des de la infància. No debades era íntim amic del meu tio, Ricardo Muñoz Suay. Quan Ricardo venia a València s’hostatjava a l’Hotel Londres, propietat de la família Berlanga, i era habitual que, estant allí, un vera Luis, que també solia visitar la ciutat ben sovint. Jo sabia qui era, perquè als huit o nou anys havia vist ¡Bienvenido, Míster Marshall! en un cine de barri, sens dubte el Price o el Savoy, els més pròxims a ma casa. Recorde l’orgull amb què mon pare em va assenyalar el nom del seu germà, que era l’ajudant de direcció, en la pantalla. I l’esplèndida imatge del tractor que arrossega un paracaigudes, al final de la pel·lícula, que vaig somiar unes quantes nits. Encara hui, quan torne a veure Bienvenido..., hi ha uns segons en què tem que la seqüència del tractor no eixirà, i que tot serà un record inventat en somnis.

El nom de Luis també figurava a vegades en les postals que Ricardo ens enviava des de Roma, on van passar junts mes i mig treballant amb Zavattini el 1954, o des de diferents llocs d’Espanya, que van recórrer, també amb Zavattini, buscant escenaris per a arguments que no van arribar a rodar, o des de Venècia, on Ricardo va estar el 1964 com a membre del jurat de la Mostra.

Però quan vaig començar a tractar més Luis García Berlanga va ser molt després, arran de la publicació, en la col·lecció eròtica que ell dirigia, dins de l’editorial Tusquets, de les meues dos primeres novel·les, Amor burgués,[1] finalista en la segona edició del premi La Sonrisa Vertical, i Anacaona,[2], que va guanyar en la convocatòria de l’any següent. Recorde que a ell li cridava l’atenció la meua tendència a identificar erotisme amb exotisme, i el meu interés per les selves i els costums eròtics d’altres pobles. En canvi, les seues inclinacions estaven vinculades a l’occidental, en especial a la cultura anglosaxona.

–Per fora sóc com un berber destenyit –em va dir una vegada–, però per dins porte, com Daninos deia dels anglesos, una col·legiala amb mitges negres i un fuet.

Anys més tard vaig rebre l’encàrrec de l’editorial valenciana La Máscara, ja desapareguda, d’escriure un llibre que consistira en una llarga entrevista amb García Berlanga sobre erotisme. La dita entrevista es va gestar en 1995 durant un viatge a París, que va començar en la llibreria Le Scarabée d’Or, xicotet temple de la literatura eròtica, també hui tancat, i va culminar en Demonia, un gegantí sex-shop especialitzat en dominació, on podien adquirir-se gàbies i aparatosos ceps, i on Luis em va instruir –sens dubte els seus coneixements eren teòrics, però no per això pareixien menys entusiastes– sobre les excel·lències dels enguixats i del sexe radical. Després d’uns quants dies de llibertinatge purament mental, i com que jo vaig confessar el meu avorriment, em va mirar com qui ha suspés l’examen iniciàtic i em va dir, amb un cert to de desil·lusió:

–Jo creia que a tu també t’agradava el bondage.

També el recorde a l’Estació d’Austerlitz, a punt de tornar. La Cinémathèque Française estava interessada a programar un cicle de les seues pel·lícules, però ell no semblava il·lusionat.

–Ha de ser molt afalagador –vaig comentar– formar part de la història del cine.

Em va mirar com si la meua declaració li pareguera insincera, i va sentenciar, contundent:

–Per a mi l’erotisme és molt més important que el cine.

Aquella conversació itinerant, que intentava comprendre tots els aspectes relacionats amb el sexe i les seues addiccions, i en què sovint es personaven els fantasmes de Sade i de Krafft-Ebing, es va prolongar a València i a Somosaguas, en la biblioteca particular del mateix Luis. D’ací prové el títol del llibre resultant, Infiernos eróticos. La colección Berlanga,[3] que no al·ludix a la col·lecció literària de La Sonrisa Vertical, sinó a la seua col·lecció privada de publicacions i objectes eròtics, és a dir, a allò que en les grans biblioteques sol denominar-se infern, perquè en teoria el que hi ha allí podria condemnar-nos al foc etern.

Abans d’arribar a la biblioteca secreta de García Berlanga calia travessar una àmplia sala de billar amb les parets cobertes de llibres d’altres gèneres, que es presumien menys incitants. L’infern pròpiament dit estava tancat amb clau, potser per un reflex atàvic –a casa dels seus pares la biblioteca també estava tancada, i hi hagué un temps en què els fills només podien visitar-la dissabtes i diumenges– o perquè temia que Justine, Fanny Hill, Grushenka, Dolly, Betty Page, Gwendoline, O..., Emmanuelle o qualsevol altra de les criatures luxurioses que poblaven l’interior se li escaparen.

La biblioteca donava a la fatxada meridional de la casa i estava il·luminada per un llarg finestral de cortines encartonades. Constava de dos espais fonamentals: la verdadera biblioteca, amb les estanteries i una taula sobrecarregada de llibres, i l’arxiu, amb una taula més xicoteta i profusió de caixes intrigants, el contingut de les quals només el propietari, i potser ni tan sols ell, coneixia. Hi havia un escriptori, baguls i, pertot arreu, piles de llibres i de papers i més caixes. Arribar a una estanteria determinada implicava esquivar eixos obstacles. El cap d’una nina de mida natural, amb la qual, segons la llegenda, Luis havia estat vivint durant sis o set mesos, presidia el caos. Hi havia allí uns dos mil llibres sobre erotisme i temes sexuals, i infinitat de revistes.

Quan ensenyava la seua biblioteca, Luis es mostrava tan prompte orgullós com avergonyit. Deia que mai havia tingut temps d’ordenar-la i encara menys de catalogar-la, però un sospitava que preferia deixar-la així, que segons la seua opinió l’erotisme no havia de ser constret a uns estants o a unes fitxes. Si el sexe impregnava la vida diària, ¿per què els llibres que l’exaltaven no havien de barrejar-se i contagiar als altres un poc de la seua calidesa, del seu caràcter revulsiu i pertorbador?

Va ser en aquella habitació que em va parlar per primera vegada de Pierre Molinier (1900-1976), pintor i fotògraf francés admirat pels surrealistes i en particular per André Breton. En 1973, Luis s’havia inspirat en Pierre Molinier i en el seu món personal, eminentment fetitxista, per a crear el personatge central, interpretat per Michel Piccoli, de la seua pel·lícula Tamaño natural. Amb eixe motiu va mantindre una copiosa correspondència amb Molinier, fins molt poc abans del seu suïcidi.

Tal com me la va contar, la història de Molinier era la d’un home que estimava intensament les dones però les confonia amb els fetitxes que se’ls atribuïxen: cotilles, lligacames, mitges, sabates de tacó alt. En un intent d’acostar-se a elles, s’investia d’eixos fetitxes i s’hi fotografiava. Vivia només en un món imaginari, en perpetu èxtasi, envoltat de retrats de si mateix vestit de dona, de nines de mida natural, de roba femenina, d’espills que repetien dones semblants a ell mateix, amb les quals feia l’amor a tota hora.

Atret per eixe argument, vaig escriure la novel·la La curvatura del empeine,[4] versió libèrrima de la vida del pintor francés, en què al protagonista li diuen Pierre, però mai Molinier. A Luis li va encantar el títol, i l’editorial Tusquets va concedir al llibre una distinció honorífica: el número cent de la col·lecció La Sonrisa Vertical.

En 1999, tres anys després de la publicació de La curvatura del empeine, l’IVAM va celebrar una àmplia exposició dedicada a Pierre Molinier, amb els seus quadros i fotografies. Allí vaig tindre l’ocasió de veure les obres artístiques que havia descrit en la novel·la i també els objectes personals del pintor: les nines, els consoladors que fabricava per al seu propi ús, les sabates, la roba de dona que Molinier vestia i també el revòlver amb què s’havia suïcidat. Hi ha un magnífic catàleg[5] on Juan Manuel Bonet, llavors director de l’IVAM, ens mencionava a García Berlanga i a mi, i al·ludia a “allò que podria qualificar-se de destí valencià pòstum d’este maleït”.

Un altre vincle, menys llibertí i emocionant, va passar a unir-nos. Des del desembre de 1985, és a dir des de la seua fundació, fins al gener de 1998, data en què va acabar el seu mandat, Luis García Berlanga va ser membre del Consell Valencià de Cultura, una institució consultiva de la Generalitat Valenciana. Quan jo vaig ingressar en el CVC, en 1999, ell ja no hi estava. Només una vegada coincidírem allí, amb motiu d’una petició que se’ns va fer, a Josep Palomero i a mi, perquè informàrem, en el si de la Comissió de les Arts, sobre la producció literària valenciana en ambdós idiomes.

En acabar la compareixença, García Berlanga va prendre la paraula per a agrair que, per primera vegada en el CVC, es parlara de la literatura en termes de producció i de mercat, com si es tractara de cinematografia, i no en termes de simple anhel, d’elucubració filosòfica o d’esteticismes. Va ser la seua una intervenció breu però característica, una crida al pragmatisme i al contacte amb la visió del carrer, que ell sempre temia que la institució podia perdre.

En l’època del meu ingrés en el CVC, l’eco de la seua permanència era palés entre els membres més antics i entre els funcionaris. S’enyorava el seu sentit de l’humor, el seu do per a l’amistat, la seua espontaneïtat, la seua picardia, la seua curiositat pel conjunt i pel detall, la seua interpretació original dels temes, la seua actitud irreverent però sempre educada. Imagine que ell, amb el seu sentit crític, el seu caràcter tolerant i el seu excepcional talent per a la discussió, que tendia a convertir en monòlegs, degué aportar molt a les deliberacions. Per desgràcia, llavors es redactaven pocs informes, en comparació amb l’actualitat, i el seu pas per la casa roman més en la memòria dels seus companys que en les actes, ben sovint lacòniques, de les comissions.

Una cosa pareguda degué succeir-li a son pare, del pas del qual per les Corts madrilenyes com a diputat es recordava sobretot una Llei d’Alcohols, per la qual, segons em va contar alguna vegada el fill, qualsevol espanyol tenia dret a reclamar mig porró de vi gratis en les menjades.

El seu esperit burleta devia gaudir molt amb la serietat dels nostres rituals. Però també devia gaudir participant-hi i trastornant-los a la seua manera. No hi ha, que jo sàpia, testimonis cinematogràfics del seu pas pel CVC. Però acabe de veure, en un antic vídeo, l’acte de concessió de guardons del Nou d’Octubre de 1993, on ell, mereixedor de l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana, va pronunciar un discurs en nom de tots els premiats. Dins de la seua modèstia, eixe discurs és tan creatiu, tan oportú i tan berlanguià com tota la seua obra.

Després d’uns quants gargamellejos, Berlanga s’excusa i murmura alguna cosa sobre l’esperpent que, segons diu, està present en tota la seua vida. I després, per si l’anterior resulta massa xocant, afig: “La grip…”. Saluda els assistents, i comença: “La veritat és que no crec que haja sigut encertada la decisió d’elegir-me com a portaveu dels guardonats, perquè ben coneguda és la meua facilitat per a la dispersió i per al caos quan intervinc en qualsevol acte públic”. Es disculpa davant d’Antoni Ferrandis, també premiat, per ser ell i no Ferrandis qui pronuncia el discurs, i lamenta que l’actor no haja estat tancat amb ell en la presó, durant els tres mesos del darrer estiu. La menció carcerària sorprén alguns presents, fins que comprenen que es referix a Todos a la cárcel, la seua última pel·lícula en aquell moment, en què Ferrandis no havia actuat.

Glossa els mèrits dels premiats, i quan menciona el Club de bàsquet femení Dorna el convertix en “un lloc de tanta nostàlgia sentimental per als que rondàvem les tàpies del seu col·legi de Godella”. Elogia Ferrandis i després, com si es dirigira només a ell, li comenta una anècdota dels durs temps de la postguerra sobre una obra en què, al Teatre María Guerrero, José María Rodero recitava un monòleg a la cuixa de pollastre. La cuixa estava zelosament guardada en un racó del teatre, i una nit en què José Sacristán, forçat per la fam, va decidir “dedicar-li un monòleg molt més productiu”, va trobar, en encendre els llums, que tota la companyia estava a l’aguait. L’anècdota li servix per a reclamar: “Els artistes continuem amb unes certes fams que encara són peculiars als nostres oficis”. I acaba demanant que eixa breu trobada entre artistes i esportistes, d’una banda, i les autoritats, d’una altra, siga el tret “d’eixida d’una precisa i legislada política sobre l’audiovisual i l’esport”. Com es veu, es tracta d’un discurs que podria pronunciar-se hui mateix, sobretot pel que fa a l’audiovisual.

Conscient de la seua avançada malaltia, el Consell Valencià de Cultura va voler en diverses ocasions desplaçar-se a Madrid per a retre-li un homenatge. Sempre ens va detindre l’escrúpol de no voler incomodar-lo o la idea que, inevitablement, la visita podria adquirir aires de comiat. D’altra banda, ¿què hauria significat per a ell una medalla més? Potser ens equivocàrem, però mai no ho sabrem.

En la seu del Consell Valencià de Cultura, al carrer Museu, hi ha una taula amb dos volums, cada un col·locat en el corresponent faristol. Contenen les fotos de tots els membres, vius i morts. La de García Berlanga el mostra amb el seu inconfusible aire de Jules Verne, el front ample, el cabell arrissat i la barba platejada, emmarcant un rostre afable, de mirada irònica.

De tant en tant òbric el tom on està Luis, busque eixa pàgina i pense en el somni del tractor i en molts d’altres que compartim.

Vicente Muñoz Puelles, 2012



[1] MUÑOZ PUELLES, V.: Amor burgués. Barcelona, Tusquets editores, 1981.

[2] MUÑOZ PUELLES, V.: Anacaona. Barcelona, Tusquets editores, 1980.

[3] MUÑOZ PUELLES, V.: Infiernos eróticos. La colección Berlanga. València, La Máscara, 1995.

[4] MUÑOZ PUELLES.: La curvatura del empeine. Barcelona, Tusquets editores, 1996.

[5] AA.VV.: Pierre Molinier. València, IVAM Centre Julio González, 1999.