Lola Millás

En companyia de Berlanga

Benvolgut Luis:

Ara, quan ja han passat tants anys des que, junts, començàrem a treballar perquè el cine espanyol fóra conegut més enllà de les nostres fronteres, em veig en la necessitat de posar-me en contacte amb tu, encara que siga de forma virtual, perquè m’acompanyes en una tasca que m’acaben d’encarregar i de la qual tu eres el protagonista; per això no sabria com arrancar si no és en companyia teua.

La Filmoteca de València, eixa terra on ambdós vam nàixer, està treballant en una web anomenada Berlanga Film Museum, on es pretén arreplegar on line tot allò que haja afectat el teu món, el d’ací, perquè ara no acabe d’entendre on et trobes per més que, tenint en compte allò de la teoria de l’etern retorn, t’he buscat una i mil vegades entre els arbres de la Casa de Campo i del Retiro, en el Cine Doré i també en algun dels restaurants del vell Madrid. als quals solíem acudir per a menjars de treball, encara que en realitat acabaven sent el més paregut a una seqüència de qualsevol de les teues pel·lícules.

Com veuràs, m’han transmés la tasca que pensa dur a terme la Filmoteca de València per mitjà d’un llenguatge modern i adaptat a les noves tecnologies. Crec que no necessites que t’ho explique, perquè com podràs apreciar té certs tocs de surrealisme i d’això, tu, sempre n’has sabut molt. D’altra banda, si hagueres pogut rodar aquella quarta pel·lícula de la saga dels Leguineche que es va quedar en l’aire, segons el teu productor per culpa del Ministeri de Cultura, estic segura que la mateixa saga tindria la seua pàgina web i es podria visitar en la Xarxa, un lloc pel qual ens hem acostumat a “navegar” sense necessitat de comptar amb una embarcació; és possible més surrealisme?
Doncs bé, Luis, si et pareix farem memòria del final dels setanta, quan el llavors director general de Relacions Culturals, Amaro González de Mesa, em va encomanar crear una filmoteca amb fons de pel·lícules espanyoles a fi de fer-les circular per centres culturals i departaments d’espanyol de les universitats estrangeres. Com bé va dir Amaro, que era un home sensat i divertit encara que també va ser ambaixador, la Direcció estava difonent la cultura espanyola per tots els països on es trobara una representació diplomàtica o consular. Ho feia a través de la nostra literatura donant a conéixer els nostres escriptors, amb exposicions de pintura, música en viu, beques i tot el que, en matèria de cultura, estava al seu abast. Però, curiosament, en ple segle de la imatge, el cine no comptava amb un espai que ho representara. A mi aquella proposta em va paréixer fantàstica i encara que no tenia ni la  més remota idea de com es muntava una filmoteca ni tampoc com es gestionava en qüestió de drets culturals,  passant per alt estes qüestions, i donat un grau de bogeria que sempre m’ha caracteritzat a l’hora de prendre decisions, vaig acceptar fer-me càrrec d’aquell treball “de cine”.

La primera cosa que vaig fer va ser recórrer a l’ajuda d’amics com Ramón Rubio, de la Filmoteca Espanyola, i de la seua mà vaig arribar fins a la teua, començant així un encadenat de contactes amb productors, directors i més tard actors de cine dels quals guarde un grat record. Però ara estem tractant de portar al present aquells moments en què ens trobem per primera vegada. En realitat va ser senzill perquè tu i també el teu productor, Alfredo Matas, estàveu disposats a cedir els drets de les teues pel·lícules a la nova Filmoteca del Ministeri d’Afers Exteriors; i no sols això, també em vas aportar algunes idees que em van ser molt útils a l’hora d’emprendre una aventura semblant.
Em pareix que la primera cosa que hauries de fer -vas dir-, és recuperar totes les còpies de pel·lícules espanyoles que des de fa anys han d’estar emmagatzemades en soterranis d’ambaixades i consolats. Inclús pense que alguns ambaixadors han d’assentar-se sobre les llandes de determinats títols dels quals no es volen desprendre. No crec que et resulte difícil perquè en el moment en què els digues que tenen en el seu poder un material inflamable i que el Ministeri està disposat a reposar-los amb mitjans que s’ajusten als temps que corren -un catàleg de cine espanyol-, veuràs com reaccionen. Així va ser com seguint els teus savis consells em vaig posar a inventar el contingut de quelcom que en l’Administració s’anomena una orde circular i que com el seu nom indica circula per totes la representacions d’Espanya en l’exterior.

La resposta no es va fer esperar i d’esta manera es van recuperar còpies que ja es consideraven perdudes i que van passar a incrementar els arxius de la Filmoteca Espanyola.

A poc a poc, Luis, i crec que sense a penes adonar-nos-en, ens vam anar convertint en còmplices, amics i també en companys de viatge dins d’eixe món fantàstic que és el cine en què tan bé vas saber moure’t.

En 1983, quan la filmoteca d’Exteriors portava poc més de quatre anys de camí, el director de l’Institut per a la Promoció de la Cultura Hispànica de la Universitat del Sud de Califòrnia, Ramón Araluce, junt amb el seu assistent de direcció Samuel Mark, ens van proposar organitzar un cicle de pel·lícules teues perquè partint d’este Institut anara recorrent altres universitats americanes fins a aconseguir un nombre de vint en el termini de dos anys.  Açò que dit així pareix molt senzill va tardar un temps a fer-se i, de nou, comptem amb la teua col·laboració i la d’Alfredo Matas, aquell productor entranyable i culte amb el qual recorde viatgem a París, però això seria més tard. El director general, entusiasmat al veure créixer aquell treball que un dia em va proposar posar en marxa sense comptar amb pressupost propi, perquè al principi la filmoteca s’alimentava dels flocs econòmics que anava arrapant com podia de la resta de les seccions que configuraven la Direcció General,  no va posar cap inconvenient per a acceptar el gasto que, en aquells moments, suposava subtitular les còpies a l’anglés.

Així va ser com vas viatjar junt amb les teues pel·lícules i després d’una recepció que ni tu mateix imaginaves vas ser testimoni de l’estrena d’Esa pareja feliz en el teatre Norris de la Universitat del Sud de Califòrnia el 12 de novembre de 1983. Poc després, el dia 20 vas clausurar el cicle en una trobada amb el teu nou públic i d’esta manera el circuit continuava el seu camí de la Universitat de San Diego.

A la teua tornada, mentres m’anaves donant detalls de com es va anar desenrotllant aquell viatge teu,  jo t’escoltava creient que m’estaves contant una aventura de Mr. Marshall en un altre registre perquè, de sobte t’havies convertit en Kafka.

Com ja saps que sempre hi ha opinions per a tot, va haver-hi qui va pensar que el teu humor era massa local i no s’entendria als EUA: érem tan ignorants! Però es va entendre i des de llavors i fins al moment de la meua jubilació el teu cine no va deixar de circular per Amèrica. Perquè, mira, Luis, hi ha coses difícils d’explicar o, millor dita, que puguen comprendre-les en una institució pública. Però tu, i també jo, ens fiàvem de la nostra intuïció i sempre que ho féiem les coses eixien bé, tal vegada perquè els dos vam ser un poc fallers o simplement perquè ens agradava somiar. També he de dir que vam tindre la sort que a Amaro González de Mesa el succeïra en la Direcció Genera el meu nou cap i encara molt benvolgut amic, Miguel Arias, encara que com tots, acabara sent ambaixador… ell també és un somiador que va acceptar sense dubtar-ho una recepta explosiva que ara no recorde qui la va idear i que es cuinava de la manera següent: una quantitat al gust de sornegueria, bona part de l’erotisme de Tamaño natural, un poc del desfici i la caspa de Plácido, un altre tant de la il·lusió i ingenuïtat  de Bienvenido, Míster Marshall, alguns tocs d’àcid corrosiu d’El Verdugo i a parts iguals un poc de la soledat de Calabuch i de la tendresa d’Esa pareja feliz. Després, adobar al gust amb la bogeria aparent o real de la teua trilogia: La escopeta nacional, Patrimonio Nacional i Nacional III. D’esta manera arribarem a trobar-nos camí de Tombuctú o de Calabuch, que és més o menys el mateix, sempre que no ens oblidem de pronunciar la paraula “austrohongarés”. 

Gràcies a esta recepta màgica, vam fer diferents viatges i en un d’ells i precisament junt amb Miguel Arias ens vam veure inaugurant la Casa d’Amèrica a Madrid, just en el palau de Linares, eixe misteriós espai on vas ficar els components de la teua ja esmentada trilogia. Pareixies un poc desorientat en aquell lloc que en un altre moment vas fer teu, però Alfredo Matas tractava de reconduir-te per aquells salons restaurats en els sostres dels quals havien sorgit com per art de màgia pintures que el pas del temps havia anat ocultant. El teu desconcert va arribar al màxim quan vas descobrir que en els baixos del palau hi havia una cuina… Mai els marquesos van tindre cuina, vas dir, perquè els portaven el menjar de Lhardy i tenies raó, aquella cuina era nova. Vam culminar el viatge amb un esmorzar en l’antic menjador dels marquesos i va ser tot un luxe fer-ho en la teua companyia.

Sempre estaves disposat a recolzar qualsevol iniciativa que servira perquè els fonaments de la nostra cinematografia foren cada vegada més sòlids i recolzar la promoció d’eixe sèptim art que a tanta gent assentada en el poder els costa acceptar com a part de la nostra cultura. Així va ser com vam viatjar junts a París per a presentar un altre dels teus cicles en el que era aleshores Centre Cultural Espanyol, convertit més tard en Institut Cervantes. Recorde aquell viatge de manera molt especial perquè també Alfredo se’ns va unir junt amb una de les teues actrius fetitxe, Amparo Soler Leal, mentres que a tu t’acompanyava la teua inseparable María Jesús. Ja de tornada, en l’aeroport, va tindre lloc una escena berlanguiana, ja que tu, Luis, has sigut el més berlanguià de tots els teus personatges. Estaves a punt de passar el control de passaports quan, de sobte, la bossa de mà de la qual no et separaves es va trencar deixant escampada pel terra la col·lecció de llibres eròtics que havies trobat rastrejant alguns racons de la ciutat.

El teu cine va ser realista, impressionista, i encara ho continua sent en l’actualitat. També va ser tantes vegades premonitori a pesar que encara no hem aconseguit que se’n vagen Todos a la cárcel.

Recorde que quan a Espanya encara no es podia acceptar el cine d’Almodóvar vista l’estretor de mires en què estàvem immersos, tu ja ens anunciaves que Pedro seria una nova finestra per al cine espanyol que obriria nous camins i ací està, no et vas equivocar.

Per a mi, que vaig anar seguint de prop com el cine espanyol, des de la labor realitzada en el Ministeri d’Exteriors, no sols era ben rebut en altres països, sinó que la seua demanda ja era imparable, el teu cas va resultar ser excepcional atés que les teues pel·lícules eren un tresor inexplorat més enllà de les nostres fronteres. És clar que això dels Estats Units va ser una cosa excepcional, perquè, a més, aquelles universitats comptaven amb mitjans suficients per a promocionar un material fins llavors desconegut. Però cap centre cultural o departament d’espanyol de les universitats estrangeres es va quedar sense saber de la teua cinematografia. Algunes vegades van poder comptar amb la teua presència i d’altres no, i és clar, això no t’agradava perquè com era de tots sabut perquè ho havies repetit en innumerables ocasions, paties com a patologia freudiana el complex de Déu i com a tal hauries de poder veure al mateix temps tots els canals de televisió, totes les pel·lícules que s’estigueren projectant en qualsevol lloc i, clar, també hagueres desitjat estar al mateix temps en Lima i en Belo Horizonte, però en este aspecte no vam poder complaure’t amics ni familiars.

El nostre grau de complicitat creixia al mateix temps que els fons de la Filmoteca i també mentres m’encarregava de crear l’àrea audiovisual de la Casa d’Amèrica, de manera que per unes coses o altres, sempre acabàvem trobant-nos per a donar suport a la posada en marxa d’un nou festival a Espanya. Així va ocórrer amb el Festival de Cine de Comèdia de Peníscola, en el qual després de diverses edicions vam poder incorporar una secció de comèdia llatinoamericana de tal manera, que esta Mostra a què acompanyaven qualsevol classe d’èxits va quedar així lligada a la Casa d’Amèrica i més tard, com a conseqüència de tots estos contactes, la Filmoteca d’Exteriors ja no seria només de cine espanyol, sinó de cine en espanyol perquè va començar a adquirir drets de realitzadors de l’altre costat de l’Atlàntic.

Tot açò que pareixia ocórrer de forma quasi natural, ara, quan han passat uns quants anys permet veure tot el treball que s’anava forjant del coneixement d’altres persones, coneixement que tantes vegades es tornava amistat. Precisament, ara, mentres escric estes lletres sense orde ni concert vull dir-te que, com m’ha ocorregut amb tu, també he caminat buscant inútilment altres dels nostres amics comuns com van ser Agustín González, Juan Antonio Bardem o Tedy Villalba. La seua companya d’este últim, Sol Carnicero, m’ha fet este encàrrec per al teu futur Museu, he arribat a fer una busca que em va portar fins una pastisseria a València, al costat de l’Estació del Nord. Tedy i jo solíem escapar-nos per a comprar pastissets de moniato en l’escàs marge de temps que ens concedia el transbord del tren procedent de Madrid a un altre que ens havia de traslladar a Benicarló. Com et dic, tot ha sigut inútil, Luis, però jo no desespere perquè si este retrobament amb tu en el ciberespai dóna resultat, vull dir, si em mostra una altra cara de l’existència que romania oculta, estic disposada a anar en busca dels altres perquè, certament, no puc oblidar-vos.

Això del Festival de Peníscola va estar molt bé, va ser un èxit, vam aconseguir crear un nombrós grup d’amics amb el qual més tard vaig poder emprendre altres activitats, però més tard se’l va menjar algun polític que també volia ser déu.

Recorde que res ens detenia perquè cada gra d’arena que vam poder aportar al cine dins o fora d’Espanya era com estar descobrint nous mons i per això tampoc vam deixar d’implicar-nos en la Mostra de Cine de Terol on viatjàvem en un taxi que ens enviaven els organitzadors de la Mostra perquè no ens perdérem, perquè ací sempre s’ha dit que Terol no existix. Però nosaltres sabíem on era i ens va paréixer tan important com qualsevol altre lloc. Recorde un viatge en què anaves corregint les novel·les que anaven concursar per al premi de la Sonrisa Vertical, del qual eres jurat. Durant eixe recorregut vas parlar poc… Després, en un hotel que era al costat de la plaça del Torico, ens podíem trobar algun personatge com Pedro Beltrán que cantava amb música de sarsuela al mateix temps que escenificava l’assalt al Congrés del 23-F, davant dels ulls atònits d’una comissió russa que formava part del grup d’invitats. Ell va ser qui ens va dir que tu rodaves en estat de babau angèlic perquè, segons pareix, es deia que presumies d’anar als rodatges sense un pla preestablit i deixaves en llibertat els teus actors fins que, de sobte, alguna cosa et posava en marxa i ací començava el “silenci, rodem”. Allí, a Terol, passava un poc de tot i la gent no es perdia una sola projecció i menys encara una d’aquelles taules redones en què estàveu presents directors, actors, guionistes… tota la gent del cine en estat pur. Tots i cada un d’ells havien arribat fins allí en taxi, com nosaltres. No sé si recordaràs aquella ocasió en què el taxi de Pedro Beltrán, no acabava d’arribar i tots caminàvem inquiets perquè entre altres coses com encara no teníem telèfon mòbil no hi havia manera de saber el que ocorria. Però al final va arribar, encara que abans Pedro li havia indicat, al conductor, que haurien de passar per Conca per a veure un parent seu, i així es va fer.

Ara em ve a la memòria aquell sopar memorable a València, durant una de les edicions del Cinema Jove, en què Ricardo Muñoz Suay estava orgullós d’haver-vos fet coincidir a Juan Antonio Bardem i a tu. Ell em va dir que vos volíeu, inclús massa, la qual cosa havia de ser certa perquè a la poca estona, entre plat i plat, ens donares la bomba que Juan i tu vos acabàveu de casar. I no era este el teu únic amor, ja que la compenetració teua amb Rafael Azcona era de tots coneguda. També Azcona era un personatge berlanguià amb el qual et reunies a escriure en els llocs més sorollosos de Madrid, com la cafeteria d’El Corte Inglés, sempre plena de gent carregada amb les seues compres que cridaven sense parar per aconseguir un café. Allí podíeu passar hores parlant de les vostres coses fins que, de sobte, quelcom o algú feien botar la purna de la inspiració. D’esta manera, vull dir, per inspiració, va ser com vas decidir fer cine mentres veies la pel·lícula de Pabst Don Quixote. Però estàvem parlant de la teua relació amb Azcona. Segons les teues pròpies paraules éreu parella de fet ja que junt amb ell et senties un homosexual lèsbic. Així d’absurd i sorprenent podia ser tot en la teua companyia i mai vaig aconseguir arribar a saber fins on arribava aquell sentit de l’humor teu que ens deixava amb la boca oberta, ni d’on procedien algunes idees o ficcions muntades en la pròpia realitat perquè sempre jugaves a la desorientació com va passar aquell dia que, en la porta d’un restaurant on anàvem a menjar, t’encabotaves a donar-li les claus del teu cotxe a un capellà vestit de modern amb el seu alçacolls perquè te l’aparcara perquè estaves convençut que eixa era la seua funció.

Va haver-hi un temps en què se m’antullava que eres un més dins de l’equip de la Filmoteca i no havia de ser jo sola la que tenia este sentiment. Recorde un matí en què, al travessar un dels patis del Ministeri, ens vam creuar amb un dels mossos que habitualment treballava amb nosaltres i que anava espentant un carretó ple de pel·lícules que segurament acaba de retirar de la valisa diplomàtica. José era un xic reservat i observador a qui quasi calia arrancar-li una conversació. Després, quan començava, tot era més senzill. Doncs bé, en el moment en què va passar pel nostre costat, sense perdre de vista la pila de llandes que traslladava amb la màxima atenció, va dir: “Bienvenido, Míster Marshall”. Va ser bonica i única, aquella trobada, espere que no se t’haja oblidat.

La teua empremta va quedar en molts llocs d’aquella Filmoteca que va nàixer a l’empara de la democràcia i coincidint amb la desaparició de la censura a Espanya, eixa que tant et va fer patir i que tallava metres i metres de les teues pel·lícules de la manera més absurda. Quan en 1996 la Direcció General de Relacions Culturals complia cinquanta anys, es va publicar un llibre que per encàrrec del director general, Santiago Cabanas va anar coordinant el nostre subdirector Juan Romero de Terreros; un ser especial amb qui el treball es convertia en divertiment. Ací en l’apartat de cine vam tindre l’honor de comptar amb tu i ací seguix el teu escrit que llig de tant en tant, sobretot quan la nostàlgia m’oprimix.

Però hui no he arribat fins ací per a posar-me trista encara que ara em ve a la memòria que no vas poder acompanyar-me a una mostra teua que es va celebrar en la Universitat Autònoma de Mèxic, gràcies a la intervenció d’Iván Trujillo. Crec que havies passat una ciàtica que et va martiritzar durant un temps i com és lògic l’últim que t’abellia era passar per dotze hores de vol.

Mira, Luis, he de confessar-te que camine un tant confosa perquè quan em pose a recordar les nostres corregudes, els records se m’amuntonen com si volgueren eixir tots al mateix temps i, en són tants, que no sé com ordenar-los. Per això em detindré ací i esperaré impacient qualsevol senyal que pugues enviar-me des d’on vullga que estigues, perquè açò de la Xarxa fa miracles i si aconseguim que funcione ja veurem la manera de no perdre’ns la pista. De totes maneres estàs en la meua memòria amb les teues rialles i les teues bromes i a vegades, amb els teus enfadaments i així seguiràs mentres el meu disc dur no es ratlle. 

Lola Millás, 2012