Javier Tolentino

Un mal espanyol que fabulava amb relats austrohongaresos

De totes les definicions i etiquetes que s’han imposat a Luis García Berlanga, la que més m’agrada és la que sembla que li va posar Franco: “Un mal espanyol.” I és que dels tres grans de la nostra cinematografia: Luis Buñuel, Víctor Erice i Luis García Berlanga, el menys presentable de tots és Berlanga. Menys presentable? Enteneu-me: el menys presentable perquè si quelcom definia realment l’autor de Plácido, és un presentar-se en el desmentiment constant, un desig d’habitar en l’univers de la comèdia per a apartar-se del drama (per a apartar-se’n i també per a fer-lo més suportable), una crítica de la humilitat que tan poc valor ha tingut en els senyals d’identitat de la cultura espanyola. A la nostra forma de ser, històricament se l’ha relacionada amb unes altres maneres i atreviments; Berlanga es va voler presentar amb uns altres supòsits més espanyols i amb adherències menys prosaiques: un Berlanga èpic, erotòman, burlesque, guilopo, contradictori, àcrata, tavernari, fetitxista, anticlerical i vividor.

Si Luis Buñuel va ser l’espanyol en l’exili i l’autor de Viridiana i Belle de jour, estudis profunds sobre el comportament del ser humà, i Víctor Erice l’endiablat cineasta callat i barroc, intel·lectual i silenciós, càustic i fugisser que va dirigir El espíritu de la colmena, un dels cims de la cinematografia espanyola, Berlanga es proposa i s’erigix des de supòsits menys transcendentals, més mediterranis, més festius i, sobretot, amb més sexe i més coentor.

S’ha escrit i s’ha parlat molt del Berlanga de la División Azul, de la Guerra Civil (veig més apropiat l’expressió d’Unamuno guerra incivil), de les estepes russes, dels freds i de com ací i des d’ací –en són bona prova les seues cartes i el seu diari– hi ha ja una intenció cinematogràfica i de com es cuina el seu estil, el seu univers austrohongarés. Per açò, tan bon punt torna a la seua terra ja ho té decidit i no esperarà que acabe la guerra mundial per a matricular-se en l’Instituto de Investigaciones y Experiencias Cinematográficas de Madrid. Transcorre l’any 1947 i comença a forjar-se el Berlanga cineasta i l’home que construiria, sens dubte, el cine espanyol més genuí, amb més identitat i, sobretot, amb contes que ens recorden les nostres formes expressives en totes les arts: Góngora i Quevedo, Sorolla i Picasso, Pepe Isbert, Lola Flores, Pedro Almodóvar, Antonio Mingote, El Roto, Edgard Neville, Laly Soldevilla, José Luis Sazatornil i, sobretot, Luis Ciges. Però no ens enganyem, tota eixa Espanya retratada per Berlanga amagava un poderós entramat, un estil de planificació, guió i esquema de muntatge rus, producte del seu obsessiu orde pels mestres de l’est: Kulechov i Eisenstein, especialment.

He citat Luis Ciges i, realment, este inoblidable actor va encarnar ell a soles el que Berlanga va esperar sempre del sèptim art: humanitat, acidesa, tristesa, grisor, de finals agres i molt arrimat a la vida, de Quixot i Sancho, o no és Ciges un bon Sancho o un immillorable Quixot berlanguià? I no és Luis Ciges un Fernando Fernán Gómez baixet? Don Luis ha dit mil vegades que els seus problemes amb la censura franquista feien riure la dictadura més que no cabrejar-la, que és el que ell realment volia. No obstant això, no ho crec així; més aïna hauríem de pensar que maleïda la gràcia que van fer al vell règim pel·lícules i situacions que vam veure en cintes com ara La vaquilla o La escopeta nacional, metàfores d’una pàtria de revetla i pandereta. Així mateix, una part d’eixe talent i d’eixe enginy va ser responsable també de l’evident retard en el reconeixement d’algunes de les seues pel·lícules, com, per exemple, eixe pla de la bandereta nord-americana de paper que se’n va a l’albelló. Diuen que li va llevar probablement la palma d’or per a Bienvenido, Mister Mashall! perquè va enfadar el sector nord-americà del jurat.

Luis sempre es va apartar de l’estela d’heroi. En nombroses ocasions li hem sentit dir que les seues relacions amb la División Azul van ser per a mitigar la condemna de mort de son pare. Amb la censura va tindre més problemes que els confessats: a l’èxit a Venècia amb El verdugo hi va seguir una llarga etapa de prohibició i veto encobert per a fer cine. Mai, mai es va escoltar Berlanga recolzar-se en la crítica política explícita a la dictadura; per a ell era més interessant fer un galanteria del tipus: “Un bon cul juga un paper més important que qualsevol ideologia.”

Parlar de Berlanga és furgar en les profunditats d’un país que parla amb la veu trencada de José Isbert, amb el port taurinocastís de José Luis Ozores en Calabuch, amb la ignorància patètica d’un país que amaga els savis a l’últim pupitre de l’escola, amb una aristocràcia de mala mort representada en un Luis Escobar que cobrava i es corrompia d’amagat, amb un clero de sotana i boina capaç de bufetejar si José Luis López Vázquez li recordava el Tribunal de Rota, amb un clau de Michel Piccoli a una espanyola com Concha Velasco, que, tal com va immortalitzar Buñuel, “sense la religió, el sexe és molt menys interessant”. Evocar Berlanga és convocar la identitat d’un poble, l’espanyol, que, amb Bienvenido, Mister Marshall! assolix la majoria d’edat, de Calabuch a Plácido, d’El verdugo a Tamaño natural, de La escopeta nacional a París-Tombuctú, sense oblidar precedents tan importants com Esa pareja feliz, escrita ni més ni menys que per Juan Antonio Bardem i Luis García Berlanga.

No hi ha hagut crítica més feroç en l’Espanya de la dictadura que el cine de Berlanga: un poble fosc, patètic i ignorant; un mal país capaç d’adorar la Mare de Déu i vendre-la alhora, anticlerical i catòlic; una Espanya administrativa, funcionària, fallera i que es retrata en El verdugo, en eixa conversació entre el candidat i el quiosquer: “Si es mi recomendado, usted no se me echa atrás, ¿me entiende?” Berlanga va ser inexorable mostrant la soledat i la ignorància, la fanfarroneria i la derrota, l’amargor i la crueltat del poble espanyol. Si alguna cosa salva estes aldees maleïdes de Calabuch, Miraflores o Guardamar, metàfores de l’Espanya profunda, és precisament que Berlanga ens ho conta, és el retrat real de l’Espanya de Luis García Berlanga, llavor de crisantem inseminada per la bèstia i probablement amb greus dificultats per a eixir d’este laberint sense assistència professional.

Molta fama i molta etiqueta de caòtic i desordenat va tindre el mestre, però és fals: orde i coherència han definit la seua filmografia. “Este ha sido mi último cohete” va dir el savi científic de Calabuch; tot i això, la seua última obra dorm en l’arqueta 1034, una caixa de seguretat de la Caixa de les Lletres de l’Institut Cervantes, tancada el 27 de maig de 2008. El contingut no es pot desvelar fins al 12 de juny de 2021, quan es complirà el centenari del cineasta.

Què contindrà? Ningú ho sap, potser l’última broma de Berlanga. Un sarcasme, una ironia, unes sabates d’agulla o un camí per a eixir de Calabuch.

El dictador va dir que Berlanga era un mal espanyol, perquè roín no és qui afusella, segresta, mutila i priva tot un poble. Berlanga no era bo perquè apuntava contra la nostra veritat, perquè ens va dir en què ens van convertir, en què ens van fer creure i de què ens van privar.

“M’importa la gent, les meues pel·lícules són un fidel reflex de la gent que he conegut i de la realitat que he viscut. M’agrada la vida, em fa mandra anar-me’n. Confesse que tinc por, una por brutal. La vida, al final, no és una comèdia.”

Javier Tolentino, 2012